El món dels Birranautes està  dividit en una miríada de països i nacions, però les dues superpotències més importants del seu orbe són el Regne de Terra Ferma i el Regne de Mar Endins. Dividints no només per la geografia, es troben també enfrontats des de fa segles en una guerra muda de la qual ningú en recorda ja l'origen, però que ha causat l'aïllament total d'ambdues poblacions.


REGNE DE TERRA FERMA

El Regne de Terra Ferma abraça la major part de la terra emergida del planeta i n' és el regne més gran (o això creuen els seus habitants...). Unit en el passat a l'altre gran continent del món per un pont de terra que fou destruït en la Gran Inundació, ha rebut, o rep, els noms de Pagània, Nova Arcàdia, les Bones Terres o, actualment, Terra Firma. Està dividit en tres províncies: Sylvana a l'Est, terra boscosa i poc poblada; les Mïttler-Länds en el centre, que constitueixen la major part del regne i on es troba enclavada Fermentera, la capital; i Galantea a l'Oest, terra humida, boirosa i sempre verda. Les provícies de Nörska al Nord, i de Mycenos a la costa Sud, no es solen comptar com a pertanyents al Regne, malgrat les reiterades aspiracions d'annexionar-les. El seu màxim dirigent és el retirat i venerable Rei Suprem, que ha delegat el govern i vigilància de les tres provícnies del Regne a les seves filles, les conegudes com "Princeses-Fades": Heura, la gran, Ceres, la mitjana, i Pomona la petita.

Alguns dels llocs o enclavaments més destacats de la regió, i els seus habitants, són els següents:


El Catau.





Enclavada al Sud de la província de les Mïttler-Länds, a la comarca Tolosana, i propera a la frontera de la costa Sud, l'antiga propietat, i les terres al seu voltant, coneguda com "El Catau" formà part en el passat de l'extensa xarxa de molins de gra que el bon rei En Jordi féu construir per proveir les seves llegendàries reserves de cervesa. És per això que els edificis més importants i més antics són el ja inservible molí i el magatzem de gra. De fa quatre generacions que pertany a la família Weihenstephan (que no varen guanyar el "Von" fins a la tercera generació), i el seu l'últim hereu és l'Arnald Von Weihenstephan. Però la recent i misteriosa desaparició d'aquest ha fet que l'administració i control de la finca hagin acabat passant a mans de la seva afillada Espiga i el seu aprenent Maister, junt a tot l'estol de companys i ajundants que viuen amb ells, els mal anomenats (a desgrat seu) "Birranautes":


                                       

               • Monestir de Santa Closca i Sant Gasteròpode.         





Fundat, segons narra la llegenda, per Santa Closca molt abans fins i tot dels temps dels reis de les Bones Terres, el monestir que rep el seu nom ha estat durant segles famós arreu del Regne de Terra Ferma per la seva producció de begudes fermentades, ja fossin cervesa o vi, i amb les quals, segons diuen, només hi podien competir les creades pel bon rei En Jordi. Des dels seus inicis, el monestir ha estat també sota la protecció de l'orde dels Monjos-Cargol; una orde de monjos bastant especials, mandrosos i lents i de mans enganxoses que, des dels temps de Santa Closca, s'han dedicat i preservat aquesta tradició en la creació de begudes alcohòliques. Foren ells també els qui acolliren entre els murs del monestir els orfes Maister i Alceu Simposi poc després de la devastació creada per la Gran Pandèmia.             

 


El Laberint i la Torre de la Guàrdia Feliç.

 


La Història ha oblidat quan fou construït el Laberint. El seu origen es perd en les boires dels passat, tot i que és molt probable que fos edificat durants els Primers Temps, quan la reina Lamiak gobernava l'antiga Pagània. Per quina raó fou aixecat és una altra questió a la qual els erudits tampoc saben donar resposta. Segons els grans mestres sidraires que, segles més tard, ocuparen el lloc, fou construït per amagar i protegir els pomers de les pomes d'or, un regal que rebé la reina Lamiak de la mà dels propis déus, els quals desitjaven que els fruits daurats no caiguessin en mans de qualsevol. En tot cas, foren els propis mestres sidraires, durant els temps dels Reis de Nova Arcàdia, que s'instal.laren i mantingueren el Laberint, convertint-lo en el punt d'origen de la millor sidra que mai no s'ha produït. Fou llavors també quan, en els seus voltants, fou aixecada la Torre de la Guàrdia Feliç per vetllar i protegir la producció de sidra (i mal anomenada "Feliç" per les males llengües, no per l'òptim estat d'ànim dels seus moradors, sinó més aviat per l'ingent quantitat de sidra que eren capaços de consumir). Actualment, si bé el Laberint ha esdevingut la llar de la princesa Pomona -que el convertí en uns grans jardins florits-, des d'on governa la província de Galantea en nom del seu pare, la Torre s'ha convertit en un decadent vestigi del passat que dóna cabuda a una minsa guarnició de la darrera i anàcronica ordre de cavalleria que queda en el Regne, la dels Pobres i Humils Cavallers de la Sidra, encarregats de vigilar i custodiar tant la princesa com el Laberint.   



El Far del Camí A Seguir.


  


Deshabitades i desertes des que començaren les hostilitats entre el Regne de Terra Ferma i el de Mar Endins, les costes i platges que eren frontera natural entre els dos regnes han esdevingut amb el pas dels anys una "terra de ningú" reclamades intermitentment per un o altre bàndol. Assolades definitivament durant la Gran Pandèmia, els ports, pobles costaners i drassanes que antany les omplien de vida i activitat, s'han convertit en l'actualitat en les restes fantasmes d'un gloriós passat on la relació entre el mar i la terra donà lloc a relats de grans navegacions, d'aventures amb l'horitzó com a única barrera i a la relació fructífera entre els habitants de les profunditats i els de muntanya enllà. El far del Camí A Seguir s'aixeca encara com a record i relíquia d'aquests temps pretèrits, inservible per a indicar el camí a uns vaixells que ja no naveguen, però orgullós i inamovible, malgrat la deixadesa, com a senyal i referent tant pels pobladors d'un i com de l'altre món.     



REGNE DE MAR ENDINS

Extens i insondable, només el Llunyà Orient supera al Regne de Mar Endins en misteri i hermetisme. Per no conèixer, els habitants de Terra Ferma no saben ni els seus límits fronterers reals (ja què només es troba controlada la frontera que limita amb la seva costa, és clar). El fet que pugui duplicar, quan no triplicar, l'extensió total del de Terra Ferma és una possibilitat que poca gent es planteja en el regne per les paoroses implicacions que això comportaria. En tot cas, el que sí és segur és que la seva antiguitat i vigència és més gran i venerable que la de qualsevol país de les terres emergides, i que la major part del regne abraça tot el Mar Verd al sud de Terra Ferma. Les Illes Prohibides (les restes del pont de terra que unia Terra Ferma amb l'altre gran continent del món) també li pertanyen, així com certs punts de la costa de Terra Ferma (en actual disputa). Més enllà d'això, només els més vells entre els llops de mar que encara queden poden recordar que la resta dels seus dominis s'estenen fins a les profunditats més negres cap avall, i fins allà on arriba la línia de l'horitzó ones endins. La seva actual governant és l'Emperadriu de Mar Endins, de qui es diu que és capaç d'enviar tempestes, ones gegants o bèsties marines contra tot aquell que se li declari enemic, arribant a controlar gràcies a aquest poder amb mà de ferro qualsevol cosa que llisqui, nedi o es submergueixi en la superfície del seu regne. Tasca per a la qual compta, no obstant, amb l'ajuda dels seus fills, els tres Grans Tritons.    


• Cort de l’Emperadriu.




-